M'assec una estona a escoltar el riu.
L'aire és tebi, encara, i convida a posar-se al sol.
Una sargantana curiosa surt de sota les fulles sense preocupar-se de fer remor. Ràpida i decidida s'enfila per la roca on jo resto quieta i immòbil i s'atura . No li ha agrada la meva companyia.
Gira cua i se'n va.
He passat la meva infantesa jugant al costat d'aquest riu i he menjat moltes llesques de pa amb xocolata mentre buscava encuriosida l'origen d' alguna filera de formigues .
Quantes vegades m'hauré esgarrinxat les cames per voler enfilar-me dalt d'aquesta roca? i quantes pàgines hauré passat de tants llibres que m'han captivat?
Avui recordo molts d'aquests moments i tanco els ulls , escolto i sento alguna cosa que no ha canviat .
2 comentaris:
Estar bé adonar-se quan et busques, que la majoria de coses que et fan autèntic, són les que vivies amb intensitat de petit...
Cert, és un bon punt de partida.
Publica un comentari a l'entrada