Un paisatge tot bucòlic en un matí de diumenge. Una bonica excursioneta pel país dels Pirineus per excel·lència, allunyats del carrer principal ple de botigues i de gent que passeja amunt i avall. Una bona carn a la brasa amb escalivada i estirats damunt de l'herba fem baixar un licoret de móres que algú ha portat. Mentre uns agafen el son m'escapo una estona a caminar pel costat d'una borda que veig allà lluny. Sembla abandonada però segur que en els seus dies va tenir brogit de gent.
Mentre m'imagino com deuria ser la vida en aquella casa a finals del dinou, sento la veu d'una àvia... " - Segur que està ben tancat el porticó de la cuina? "- i m'apareix davant meu una dona que camina a poc a poc amb un bastó. Com que va tant encorbada no em veu fins que no em té al davant . Jo no m'he gosat moure. Aixeca el cap , em somriu una cara arrugada d'ulls vidriosos ... és la petita de set germans, la Marieta. " - Qui sou vós ?" em pregunta tota curiosa. És clar, estic a l'era de casa seva fent fotos. Em presento , em fa seure en un pedrís i allà encetem una conversa que dura més de dues hores. M'explica la història de la casa, dels contrabandistes, dels maquis... de la dot del seu casament... d'un llit de fusta que el van portar de França...
Quan torno amb els altres i els ho explico tot, es miren de reüll el culet de l'ampolla de licor de móres i ... m'ignoren. Ells que vagin rient, jo m'enduc cap a casa un berenar ple d'històries.
Diuen que en la natura,un dels sons més relaxants que hi ha, és el de l'aigua corrent però només a una certa freqüència . Una lleugera variació d'aquest so en més o menys decibels ens pot arribar a provocar un efecte contrari.
Fa matí per sortir a passejar vora la mar. El sol no escalfa i l'aire és fresc. Començo a passar pel port i sento aquella olor de mar. M'aturo una estona a badar mirant com es gronxen les barques i s'aixequen esquitxos d'escuma. Passa un llagut amb parsimònia mentre les gavines es mouen inquietes. Continuo caminant fins a l'escullera i passo per davant de racó on el Ramon. Avui no hi és però veig que ha recollit les seves xarxes i damunt de les gàbies s'hi ha deixat la pipa, fet que evidencia que no pot ser gaire lluny. "L'ofici s'acaba " em diu . I és ben veritat .
Dies de descans allunyats de la pol·lució. Ja convenia donar descans a l'ànima. Hores passades sota l'om del pati de grava on diuen que Verdaguer també hi prenia notes. Un banc de pedra força incòmode i una fresca , a voltes, molesta .
