Canillo

Un paisatge tot bucòlic en un matí de diumenge. Una bonica excursioneta pel país dels Pirineus per excel·lència, allunyats del carrer principal ple de botigues i de gent que passeja amunt i avall. Una bona carn a la brasa amb escalivada i estirats damunt de l'herba fem baixar un licoret de móres que algú ha portat. Mentre uns agafen el son m'escapo una estona a caminar pel costat d'una borda que veig allà lluny. Sembla abandonada però segur que en els seus dies va tenir brogit de gent.















Mentre m'imagino com deuria ser la vida en aquella casa a finals del dinou, sento la veu d'una àvia... " - Segur que està ben tancat el porticó de la cuina? "- i m'apareix davant meu una dona que camina a poc a poc amb un bastó. Com que va tant encorbada no em veu fins que no em té al davant . Jo no m'he gosat moure. Aixeca el cap , em somriu una cara arrugada d'ulls vidriosos ... és la petita de set germans, la Marieta. " - Qui sou vós ?" em pregunta tota curiosa. És clar, estic a l'era de casa seva fent fotos. Em presento , em fa seure en un pedrís i allà encetem una conversa que dura més de dues hores. M'explica la història de la casa, dels contrabandistes, dels maquis... de la dot del seu casament... d'un llit de fusta que el van portar de França...
Quan torno amb els altres i els ho explico tot, es miren de reüll el culet de l'ampolla de licor de móres i ... m'ignoren. Ells que vagin rient, jo m'enduc cap a casa un berenar ple d'històries.