19/2/09

Una mare,


És l'hora de plegar i com cada dia dono un cop d'ull damunt de la taula per assegurar que no hi oblido res d'important, les claus, sobretot. Mentre tanco la finestra m'adono que avui també hi és, immòbil darrere un cotxe ,puc veure com l'observa una altra vegada i amb la d'avui ja en sumen unes quantes. Duu la jaqueta descolorida i una butxaca estripada. Amb les mans es tanca el coll , corre aire.


Ell, aliè a la seva mirada juga i crida per la plaça. Els seus companys li volen pendre la pilota però ell és ràpid , astut i els esquiva. Ha quedat amb el pare que el passarà a buscar amb la moto més tard i mentrestant clava mossegada a l'entrepà de pernil. El mostra tot cofoi al costat del dels altres, ell els supera a tots de bon tros.


Ella s'eixuga les llàgrimes i tremolosa es busca un mocador per la butxaca. No en troba cap i acaba fent servir la màniga de la jaqueta. Gira cua i se'n va, com ànima en pena, arrossegant els peus. Avui ja l'ha vist i ha guardat la distància que li ha dictat el jutge.


A l'aire hi sura tristesa i molta llàstima.


Què pot arribar a se més trist que una mare separada del seu fill ?

7 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

terrible, suposo, tot i que és difícil d'arribar a imaginar com es pot sentir

Miquel Casellas ha dit...

Això de l'amor maternal es molt fort

Marta ha dit...

Ha de ser durissim, no m'ho vull n'hi imaginar

Delfica ha dit...

Això ha de ser el suplici més gran del món. Només de pensar-hi se'm trenca el cor.

òscar ha dit...

estic segur que posts com aquests es repeteixen setmana rera setmana al carrers reals lluny dels blocs. les llàgrimes de ben segur són també reals.

Saltinbanqui ha dit...

Una tortura emocional de totes totes.

Josep Lluís ha dit...

Només qui ho pateix, és capaç de saber el dolor que infringeix una situació com aquesta. No vull, ni puc, arribar a imaginar-ho. I no ho vull per ningú.