Dissabte a la tarda emmandrida al sofà, un llibre a les mans i silenci. Rellegeixo la mateixa pàgina una i una altra vegada. Tanco el llibre , prenc una jaqueta i surto a passejar. El camí cap a la caleta petita se'm fa agradable , solitari i malmès per les darreres endebades d'una mar furiosa. M'ajupo i recullo quatre cargolines, ara un tros de vidre amorosit i arrossegat de vés a saber d'on. Platges de còdols tots diferents i tots bonics , de procedències incertes , acaronats per l'escuma que el mar avui m'ha mullat els peus.
S'escampa una boira , ara ve, ara va, que inunda de misteri l'arribada intranquil·la de les onades a les roques.
9 comentaris:
Un lloc encantador per un passeig. Aquí no camí molt encara ja que és molt humit i fresc. També he alguna cosa en l'ull que em preocupa. Bon dimarts!
La platja dels silenci, pedretes d'eternitat que les ones van moldejant. La serenitat del dia. Passeges i respires els teus records... La mar sempre dóna diàleg, sempre parla. L'abraçada de la boira et petoneja les galtes. El passeig ets tu, i tu ets el passeig.
Salut.
onatge
Quienes ganes de vacances amb el teu post!!!
Gràcies per la teua visita
Motl xula la foto
Saps? De vegades crec veure en les aigües marines figures humanes. Les femenines, tenen llargues cabelleres guarnides amb caragoles i còdols de diferents colors.
Poques són les vegades que he vist posar-se la boira sobre el mar. L'última va ser al Cap de Creus. Semblava que el món havia desaparegut i que d'un moment a l'altre renaixeria en un esclat de llum blanca.
Precioses les imatges que ens regales.
Passejar vora el mar és una experiència revifadora. Aquesta Setmana Santa quan l'he contemplat de tan aprop me n'he adonat quant trobava a faltar el mar (cada any em passa el mateix).
Les platges de còdols són molt maques... ara que si m'hi he d'asseure a llegir m'estimo més les de sorra!
Encara de baixa? Estàs bé?
Hola,
Sóc Òscar. Voldria saber on has fet la foto de la platja de còdols per anar-hi un dia. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada