Eren les vuit del vespre i ja de tornada a casa decideixo fer una aturadeta al súper a comprar dues cosetes de no res que em feien falta. Feia temps que no m'hi aturava just en aquell precís, però sabia de segur que hi era. Només seran deu minutets .
Aparco el cotxe al subsòtan. Moneda de 5o cèntims al carro i cap a dins . Van passar pocs minuts i ja tenia tot el que volia. Cap a casa !
Estava aturada a la fila de la caixa quan de cop i volta es van sentir els crits d'una dona: El bolso! M'acaben de robar el bolso! La caixera va avisar al responsable de seguretat i en deu segons i no més les portes de sortida eren tancades i començaven a buidar el local. Personal de seguretat sortit de no sé on van envair l'espai. Es parlaven pel walkie: " ¿ Alguien ha visto algo sospechoso ?. ¡Vamos a registrar a todo el mundo !". Només em faltava sentir aquell " Todo el mundo al suelo " . La mobilització va ser descomunal i mentres tothom paral·litzat, buscant algú amb "pinta estranya".
Cinc minuts, deu minuts eterns .... No apareix ningú estrany...
Un nen li diu a la seva mare: " Aquella senyora, perquè té el nostre carro ? "
La senyora a qui pressumptament li havien robat el bolso s'havia equivocat de carro. Uns metres més enllà, el seu, amb el bolso penjat.
S'obren les portes i les caixeres continuen la seva feina. Desapareix el personal de seguretat.
12 comentaris:
La vida imita l'art, o l'art imita la mala televisió.
Cita de Woody Allen que, en aquest cas, et ve al pèl.
Petons i felicitats per aquest instant de reality-ficció!
una aventura que acaba, afortunadament, amb un somriure i una mica de vergonya per part d'aquesta despistada dona
al meu súper no hi passen coses tan extraodinàries. sovint m'hi trobo l'àngel llàcer i algunes senyores grans pretenen (i aconsegueixen) passar-te davant adduint que porten molt menys compra que tu.
potser, pel proper dia, em sorprengui escoltant com alguna d'aquestes senyores acusen al llàcer de robar-lis el bolso :)
I quina botiga és aquesta que segresten a la clientela per culpa d'una esbojarrada paranoica?
A vegades agafes el carro que no es i la que pots armar.
Molt il·lustratiu això.
Vas entrar a buscar un parell de coses que no necessitaves... i vas sortir amb un post de regal, vés per on ;)
Hay q fijarse mas, con estas prisas...
jajajajajajajajaja
Pobra dona, quina vergonya que devia passar, si m'hagués passat a mi, m'hauria volgut morir durant uns segons.
La paranoia s'apodera de la gent!
Si hagués passat als Estats Units, ens haurien fet la prova d'explosius...
Quina bogeria.
Delfica; gràcies per la cita, i el moment tu ho has dit de reality -ficció .
Jesús, la dona no sabia on amagar-se .
Òscar, si al Llàcer l'acusen de robar algun bolso segur que l'espectacle hi seria .
Sí Sergi, se'n diu segrest!!
Miquel, tots ens hem confós de carro alguna vegada ... o no?
Marta, tenia la nevera buida.. però avui en dia els posts te'ls pots trobar a qualsevol raconet.
Saltimbanqui, les presses sempre són les presses!
Núria, la dona ho va passar malament i a més va haver d'aguantar les mirades i els comentaris de tothom .
Ori, moltes pelis ! Ja em veia entrant per la porta en Holmes.
Josep Lluís, als Estats Units vols dir que no li haurien robat el bolso de veritat ?
Publica un comentari a l'entrada