és el rostre que no puc oblidar,
és el silenci que em roba l'aire.
Ell,
pot ser la cançó que canta l’estiu,
pot ser el fred que porta l’hivern i
pot ser cent coses diferents en un dia.
Ell,
pot ser la fam o l’insomni,
pot passar de ser un cel a ser un infern i
pot ser el mirall dels meus somnis.
Ell,
que sembla tan feliç enmig de tots,
no deixa veure els seus ulls quan ploren.
Ell,
és la raó de la meva supervivència,
el perquè i el per tant, visc .
Ell,
em va seduir amb la calidesa de la seva mirada ,
petits moments que han donat
sentit, en secret ,a la meva vida.
Ell,
serà sempre ell.
4 comentaris:
MMM, la tardor t'enamora???
Més aviat et diria que em fa reflexionar.
Sigui com sigui...
Hola Mai, com es nota que, de ben segur, ets una bona mestra. La teva reflexió dennota símptomes de gran professional del món docent.
Molts records des del Vendrell.
Cordialment,
Xavier Ollonarte i Rovira.
Publica un comentari a l'entrada