Gotes al vidre

Caminant pel carrer i amb els peus xops el que em venia de gust era arribar a casa. Una bona dutxa, sabatilles i seure a llegir una estona . Una tassa de te calent a les mans i m'aturo un moment a badar per la finestra. Els vidres s'entelen i quatre agoserades gotes el comencen a mullar.
Al carrer la gent s'apressa i camina mirant a terra esquivant com pot les endevades d'altres vianants que no controlen els paraigües. Se sent el so relaxant de la pluja.
És temps de recollir-se . Passar més vespres al costat de la llar de foc i escoltar més silencis trencats pel espetecs d'un tronc que es consumeix a poc a poc.
I demà amb un grapat de castanyes calentes, quatre panellets i un glop de licor dolç entrarem al novembre, el meu mes .

Guia turística

M'agrada molt fer de turista i després de l'experiència potser de guia i tot.
Dissabte al matí, estació de renfe i cap a Plaça Catalunya. A dos quarts de deu em plantava a la Plaça de la Catedral enmig d'un desplegament espectacular de mossos. Disfressada de turista al cent per cent, càmera en mà i una guia del barri gòtic a l'altra. La diferència amb els altres turistes, la meva era en català. M'acosto a l'oficina de turisme de la Plaça Sant Jaume i enmig d'un grup de Japonesos espero el meu torn per recollir un mapa de la ciutat. El demano en català i això sorprèn a les noies que astorades em contemplen.Elles no ho saben però tinc una sortida prevista amb els alumnes i haig de preparar un dossier i un itinerari.

Mentre em preparo les eines de treball se m'acosta una parella amb barret de palla i sandàlies amb mitjons i en un anglès molt refinat em demanen com arribar al Museu Picasso. Damunt d'un mapa 2x2 els ho indico i se'n van agraint una, dues i tres vegades. Al cap de pocs minuts se m'acosten dues senyores molt engalanades i en italià em demanen l'horari per entrar a la catedral. Em faig entendre, crec, i se'n van.

Mentre m'acosto a la plaça del rei dos estudiants de Texes i en un molt bon castellà volen anar a la Sagrada Família. Apa! Tornem-hi!

A la via Laietana dues noies d'Amiens que estan fent un Erasmus busquen Santa Maria del Mar. Les hi acompanyo perquè jo també hi anava i ens hem d'afanyar perquè tanquen a dos quarts de dues.

Ja ho dic jo, la meva professió frustrada: guia turística .

Ell

Ell,
és el rostre que no puc oblidar,
és el silenci que em roba l'aire.

Ell,
pot ser la cançó que canta l’estiu,
pot ser el fred que porta l’hivern i
pot ser cent coses diferents en un dia.

Ell,
pot ser la fam o l’insomni,
pot passar de ser un cel a ser un infern i
pot ser el mirall dels meus somnis.

Ell,
que sembla tan feliç enmig de tots,
no deixa veure els seus ulls quan ploren.

Ell,
és la raó de la meva supervivència,
el perquè i el per tant, visc .

Ell,
em va seduir amb la calidesa de la seva mirada ,
petits moments que han donat
sentit, en secret ,a la meva vida.

Ell,
serà sempre ell.