kobenhavn

El cel era blau, no es veia ni un núvol.
Sortia a passejar per aquest carrer de colors...
Però això és Dinamarca i m'ha tocat córrer perquè evidentment ha plogut.

Platja de còdols.

Dissabte a la tarda emmandrida al sofà, un llibre a les mans i silenci. Rellegeixo la mateixa  pàgina una i una altra vegada. Tanco el llibre , prenc una jaqueta i surto a passejar. El camí cap a la caleta petita se'm fa agradable , solitari i malmès per les darreres endebades d'una mar furiosa. M'ajupo i recullo quatre cargolines, ara un tros de vidre amorosit i arrossegat de vés a saber d'on. Platges de còdols tots diferents i tots bonics , de procedències incertes , acaronats per l'escuma que el mar avui m'ha mullat els peus.
S'escampa una boira , ara ve, ara va,  que inunda de misteri l'arribada intranquil·la de les onades a les roques.

Resorgir

En els dies més freds, s'agraeix tenir a prop el caliu d'un amic que desinteressadament et pregunta cada dia com et trobes, que et busca per compartir una estona de conversa interessant. Et sents acompanyat quan sorgeixen les idees i en pocs minuts encetes tantes converses alhora que no en concretes ni n'acabes cap. És gratificant que et deixin dir coses que en altres ocasions hagueren estats prohibides.

2010

Passejant pel costat del port després de la tempesta ...
Veure un món en un gra de sorra
i un cel en una flor silvestre,
contenir l'infinit al palmell de la mà
i l'eternitat en una hora.

Bon any !

Un racó de fageda

Diuen que en la natura,un dels sons més relaxants que hi ha, és el de l'aigua corrent però només a una certa freqüència . Una lleugera variació d'aquest so en més o menys decibels ens pot arribar a provocar un efecte contrari.
Jo hi poso el racó de bosc; preneu un llibre, asseieu-vos a l'ombra d'un faig just al costat del rierol i gaudiu del moment.

M'agrada el mes de setembre...

M'agrada el mes de setembre perquè recupero algunes rutines que em fan sentir que vaig "alhora".M'agrada pensar i creure que durant l'estiu he après coses noves, he conegut gent i m'he dedicat els meus moments.
M'agrada sortir les tardes grises i sentir l'olor de mar després de la tempesta i passejar-me per la platja al capvespre amb un jaqueta sobre les espatlles... veure les primeres llumetes com s'encenen i fan pampalluges...
M'agrada sentir la pluja a mitja nit des del llit i sentir-me a recer.
M'agrada saber que tinc una finestra oberta i em sento viva.

Canillo

Un paisatge tot bucòlic en un matí de diumenge. Una bonica excursioneta pel país dels Pirineus per excel·lència, allunyats del carrer principal ple de botigues i de gent que passeja amunt i avall. Una bona carn a la brasa amb escalivada i estirats damunt de l'herba fem baixar un licoret de móres que algú ha portat. Mentre uns agafen el son m'escapo una estona a caminar pel costat d'una borda que veig allà lluny. Sembla abandonada però segur que en els seus dies va tenir brogit de gent.















Mentre m'imagino com deuria ser la vida en aquella casa a finals del dinou, sento la veu d'una àvia... " - Segur que està ben tancat el porticó de la cuina? "- i m'apareix davant meu una dona que camina a poc a poc amb un bastó. Com que va tant encorbada no em veu fins que no em té al davant . Jo no m'he gosat moure. Aixeca el cap , em somriu una cara arrugada d'ulls vidriosos ... és la petita de set germans, la Marieta. " - Qui sou vós ?" em pregunta tota curiosa. És clar, estic a l'era de casa seva fent fotos. Em presento , em fa seure en un pedrís i allà encetem una conversa que dura més de dues hores. M'explica la història de la casa, dels contrabandistes, dels maquis... de la dot del seu casament... d'un llit de fusta que el van portar de França...
Quan torno amb els altres i els ho explico tot, es miren de reüll el culet de l'ampolla de licor de móres i ... m'ignoren. Ells que vagin rient, jo m'enduc cap a casa un berenar ple d'històries.