a poc a poc ...

A poc a poc, lentament , ensolcint-se,
la distància es va fent curta i el camí es va fent dolç.
M'ofereixes el teu temps i jo
te'l pendria tot,
esperant un gram més de tot el que és teu ,
consumint-me en silenci.

La por de ser descoberta, la por de no ser-ho.
L'aire s'omple de tu quan hi ets,
quan no,
regna la sol·litud i el silenci m'envolta trist i auster.

M'endevines i em saps,
vols ser-hi però no sé fins a on.

mare

Després d'un any i mig de llarga malaltia , la mare ja no hi és.
Només hi ha un buit ple de molts records.

noirmoutier

Després d'un any força dur, compto amb els dits els dies que em queden per fer una escapadeta a la Bretanya francesa. Que aixequi el dit qui no se la perdria per res del món aquesta platja solitària.

és diumenge

"Un sol mandrós desperta a poc a poc unes teulades endormiscades de colors vermells.

Obro el balcó i m'envaeix una alenada d'aire net i tebi, dolç i primaveral.
Cantadisses d'ocells , remor d'aigua de la font del final del carrer,
el frec de l'escombra de palla d'una veïna que empolaina el carrer, ressona fins a la cantonada , ...és diumenge.
La mixeta torna a casa, allarga les potes i d'un salt s'amaga pel forat de la botera de la porta dels Pou.
El banc de pedra al carrer espera les primeres converses ,d'aquells que fan petar la xerrada ,abans de pujar la costa per anar a missa: Serà el Barça, seran els llops del zoo, seran els nous molins de vent que han de posar...

Arrepenjada al balcó m'aturo a resseguir les pedres erosionades, els forats per on tantes vegades hi he passat els dits buscant la complicitat del temps, les històries viscudes , aquelles paraules des d'allà pronuciades i ara silenciades a l'oblit del pas del temps.

Mentre els peus se m'arrefreden a l'ampit del balcó m'arriba l'olor de pa torrat i... xocolata desfeta, algú ja feineja a la cuina ... és diumenge i m'he aturat a descansar.

Una abraçada pels meus companys que s'han aturat a fer un llarg diumenge a la seva vida. Gaudiu-ne .
Torneu, però torneu quan el cos ja torni a estar a punt per un dilluns."

Petons,

M.

perill !!

Fa unes setmanes vaig dur el cotxe a fer una revisió. Em va comentar el Manel que tenia el cotxe una mica adormit, que al motor li faltava una estiradeta. Jo li deia que ja m'agradaria, però el tram d'autopista que feia cada dia per anar a treballar no em permetia passar de 80.

Dies més tard, ja contenta, premia l'accelerador fins a 120 i em sentia com l'Alonso i el cotxe ,que ja és vermell ,com el cavall desbocat de la carrosseria italiana.

Ara, tornem a baixar a 110.

Però el perill no està en els canvis de velocitat i l'estar en continua vigilàcia de les circumferències vermelles dels vorals, de si tenim l'ensurt de veure-hi doble .... sense haver begut , sinó en els conductors que frenen de cop fins a 80 quan passen per davant dels ràdars.

El missatge no està gens clar.

embolic

Com pot ser que les persones tinguem l'enorme capacitat de complicar-nos la vida amb fórmules complicadíssimes, i a més portar-les al màxim exponent.

Boira i neu.

 

Us imagineu com ha de ser de difícil moure's per París en aquestes circumstàcies. 

A Catalunya es parla de fred, de bancs de boira a les planes i a les fondalades, nevades i enfarinades a partir dels 800 m ...

Bufanda, guants i un chocolat-chaud!

Merci Pascal .